Buscar
  • Jorge Domingo Ferrando

No vivim a Madrid

Actualizado: jun 6


FOTO: El Confidencial

Espanya és un dels països més descentralitzats del món. Segons l’Índex d’Autoritat Regional, desenvolupat per un grup de científics de la Universitat de Maastricht i finançat per la Comissió Europea, l’Estat espanyol és el segon país del món més descentralitzat, tan sols per darrere d’Alemanya i amb un major autogovern que Bèlgica, Estats Units o Suïssa.

Per al politòleg neerlandés Arend Lijphart, la descentralització és “no sols la divisió garantida del poder entre nivells centralitzats i no centralitzats de govern, sinó també, en la pràctica, governs fortament descentralitzats que exerceixen una part substancial del poder total disponible en els dos nivells”.

En la seua obra Models de democràcia. Formes de govern i resultats en trenta-sis països, Lijphart qualifica Espanya com a un estat “semifederal”, igual que l’OCDE, que la inclou en el llistat de països federals o quasi-federals.

Malgrat l’aparició de veus en els últims anys que parlen de suprimir l’Estat de les Autonomies, les xifres pareixen indicar que la descentralització fomenta el desenvolupament econòmic i social.

Segons un estudi publicat per l’Autoritat Independent de Responsabilitat Fiscal, en 2018, els grans països europeus més descentralitzats han aconseguit nivells de creixement i convergència interna més intensos que els estats centralitzats durant les últimes dècades.

Una conclusió similar és a la que aplega Lijphart després d’estudiar el sistema polític de 36 països: les democràcies de consens, amb una alta descentralització, són “més benignes i benèvoles”.

Una altra dada que mostra el grau de descentralització a Espanya es troba al Butlletí Estadístic del Personal al Servei de les Administracions Públiques. Segons el Registre Central de Personal de juliol del 2019, el 57,76% dels treballadors i treballadores públics formen part de l’Administració autonòmica i el 22,43% de la local, mentre que sols el 19,8% integren l’Administració General de l’Estat.


FONT: Registre Central de Personal de juliol del 2019, del Butlletí Estadístic del Personal al Servei de les Administracions Públiques

A més, les Comunitats Autònomes són les encarregades de gestionar la despesa social corresponent a la sanitat, l’educació i els serveis socials, ja que aquestes competències estan transferides i suposen més del 60% de la despesa total del pressupost nacional.

Però, malgrat l’alt grau de descentralització que presenta el sistema polític espanyol en el repartiment del poder, les competències i els recursos financers, persisteix dins de les seues fronteres un fort centralisme al voltant de Madrid, que ha generat i genera tensions entre els diferents territoris.

La prova més clara i evident d’aquest fet és la macrocefàlia madrilenya. La capital de l’Estat reuneix dins dels seus límits territorials totes o quasi totes les institucions nacionals més importants del país.

El Congrés dels Diputats i el Senat, les seus de tots els Ministeris i de tots els partits polítics d’àmbit nacional, el Tribunal Constitucional, el Banc d’Espanya o el Tribunal Suprem. Aquests són sols alguns exemples, però la llista continua.

La presència de la seu d’un organisme públic atorga notorietat a la ciutat en la qual es troba, al mateix temps que genera activitat econòmica i crea llocs de treball. Si es concentren totes les institucions en una sola àrea, aquests beneficis queden reduïts a un sol nucli de població i s’agreuja la desigualtat entre territoris.

Però, és possible una altra organització territorial del poder central? La cosa certa és que sí. A Alemanya, per exemple, el Tribunal Federal de Justícia es troba a la ciutat de Karlsruhe i no a Berlí. O el Banc Federal Alemany, el Bundesbank, té la seu a Frankfurt del Main. Un repartiment que fa a tot el país partícip dels beneficis que genera el sector públic.

També en l’àmbit autonòmic trobem exemples. A la Comunitat Valenciana, la Conselleria d’Innovació, Universitats, Ciència i Societat Digital es troba a Alacant, mentre que la Direcció General de l'Agenda Valenciana Antidespoblament té la seu a Castelló.

Tal vegada, caldria plantejar-se de quina manera es pot reorganitzar l’Estat central espanyol per a compartir els privilegis de què gaudeix Madrid amb la resta del país.

D’altra bada, el centralisme del qual emmalalteix Espanya també té el seu reflex en la política, principalment, en la manera que els partits d’àmbit nacional entenen el país i les seues prioritats.

La crisis del coronavirus ens ha deixat molts exemples, tant a dreta com a esquerre. El Partit Popular ha convertit la Comunitat de Madrid en un instrument d’oposició al Govern i la gestió d’Isabel Díaz Ayuso en alternativa a les mesures adoptades per l’Executiu de Pedro Sánchez.

Tan exagerat ha sigut aquest fenomen que el president dels populars, Pablo Casado, ha assistit a diversos actes celebrats pel Govern madrileny durant els últims mesos de confinament, encara que moltes vegades no s’entenguera ben bé què feia allí.

El Partit Popular governa actualment no sols a Madrid, sinó també a Galicia, Andalusia, Murcia i Castella i Lleó, comunitats autònomes amb millors xifres que Madrid en la contenció de la Covid-19. No obstant, Casado ha escollit la capital com a emblema de la seua estratègia política durant la pandèmia.

També el Partit Socialista ha pecat de centralista en entrar de ple en el joc dels populars. La decisió de quins territoris passaven de fase en la desescalada va ser molt polèmica i va afectar de manera diferent cada territori. La Comunitat Valenciana, Catalunya, Andalusia, Madrid i Castella i Lleó es quedaven enrere, mentre que la resta del país avançava al primer esglaó.

No obstant això, el partit que ostenta el Govern d’Espanya va decidir que la Comunitat de Madrid mereixia una atenció especial i publicaren aquest missatge al seu compte de Twitter: “La vida y la salud de los madrileños y madrileñas es lo primero. Por delante de cálculos partidistas, economistas o propagandistas, está la seguridad. #ProtegemosMadrid”.



Aquesta mateixa setmana, a la sessió de control al Congrés dels Diputats, el diputat de la coalició valencianista Compromís, Joan Baldoví, va demanar a la ministra d’Hisenda, Maria Jesús Montero, que el criteri poblacional es tinguera present en el moment de repartir els 16.000 milions d’euros que el Govern central donarà a les autonomies per a ajudar-les amb la despesa originada per el coronavirus.

Baldoví reclamava un canvi de criteri que compensara en aquesta ocasió la discriminació pressupostària que arrastra la Comunitat Valenciana des de fa anys. La ministra, malgrat haver admés aquest fet en el passat, va respondre que no era el moment d’”embolicar” i de centrar-se en “problemes que no existeixen”. Tal vegada haguera fet falta afegir “a Madrid” per entendre correctament la postura de Montero.

Però, fins i tot, dins de les línies socialistes, hi ha qui avorreix el protagonisme de la primera ciutat del país front les realitats d’altres territoris. “Lo diré de nuevo. No toda España es Madrid. Ni el barrio de Salamanca. Ni la calle Núñez de Balboa. No. Estamos hartos del reduccionismo y el madridcentrismo político, económico y mediático”. Estes eren les paraules del secretari general del PSOE de Castella i Lleó, Luis Tudanca, una autonomia que compta amb territoris en fase 0, igual que Madrid o Barcelona, però que no rep la mateixa atenció per part del Govern central, els partits polítics i els mitjans de comunicació.

I és que no cal oblidar com el centralisme està present també en la premsa, un altre dels àmbits on Madrid té preferència i un accés VIP a la primera plana del periòdic.

Una enquesta publicada el passat 14 de maig revela que el 56% de la població espanyola pensa que “hi ha un excés d’informació sobre Madrid en detriment de la resta del país”.


FONT: Electomanía

No es pot negar que la cobertura mediàtica que ha rebut la capital durant la crisi del coronavirus ha sigut molt superior a la de qualsevol altre territori d’Espanya i que és més fàcil accedir a informació sobre la situació de la Comunitat de Madrid que aquella en la qual es viu.

Actualment, Espanya compta amb el Congrés dels Diputats més divers de la seua història. Fins a 14 moviments polítics[1] de caràcter regional o nacionalista estan presents a l’hemicicle. L’Estat espanyol sempre ha sigut divers, però tot apunta que la macrocefàlia madrilenya alimenta els nacionalismes i regionalismes per tot arreu del territori.

Més enllà de grups nacionalistes o independentistes, que sorgeixen al voltant de la idea de la identitat, han proliferat a Espanya els moviments polítics regionalistes amb una reivindicació clara i senzilla: tenir veu a Madrid.

El cas més recent, Teruel Existe. No busquen la independència ni capitalitzen una identitat cultural. Tan sols lluiten contra la discriminació i maltractament que, asseguren, reben per part d’un Govern central, que no és capaç de mirar més enllà de la capital.

Per tot açò, de tant en tant, cal escriure en valencià, per a recordar que no sols parlem en castellà. O que hi ha una Espanya rural on el trànsit i les aglomeracions no són el principal problema. O que en alguns llocs la platja ens acompanya durant tot l’any i no és sols un privilegi estival. Així doncs, cal recordar de tant en tant una veritat que pot incomodar a la capital: no vivim a Madrid.



____________ [1] Compromís, Teruel Existe, Esquerra Republicana de Catalunya, Soberanistes, Coalición Canaria, Nueva Canaria, Partido Nacionalista Vasco, EH Bildu, Partido Regionalista de Cantabria, Unión del Pueblo Navarro, CUP, Junts per Catalunya, Bloque Nacionalista Gallego i Foro de Ciudadanos (Foro Asturias).

0 vistas